VULL CREURE

Casualitat o oportunitat?
He obert un llibre de recull de poemes de diversos autors i, l’atzar ha fet que la primera frase que he llegit em sobtés.
Desprès del primer impacte, he continuat la lectura i a l’acabar me’n he adonat que allò és el que penso.
Vull creure, tothom ho volem fer, però en què o en quí?
No vull creure en el que m’han imposat, perquè jo no vaig poder triar si ho volia o no, com tanta gent.
No vull creure en allò que algú m’explica, però que no hi combrega.
No vull creure en un tot poderós, perquè no m’agraden les dictadures.
No vull creure en fer el bé al pròxim, si el pròxim passa de mi.
Vull creure perquè ho necessito, perquè em fa por el que no està en cap llibre.
Vull creure que tot és possible i que rés no es pot deixar de fer.
Vull creure, però en què o en quí?

Cant Espiritual (Josep Palau i Fabre)
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida.
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sense fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.