7 de setembre

Avui m’apeteix alguna cosa especial, i què millor que fer-me un homenatge a mi mateixa.
D’aquí a poques hores, sobre les dues de la matinada, serà el meu aniversari.
42 anys que han transcorregut sense adonar-me’n (bé, això ho diu tothom però no és veritat).
Ha estat un camí amb d’alts i baixos, com tothom. Amb èpoques tranquiles i d’altres més mogudetes.
Amb períodes d’anonimat i amb altres en que, de vegades buscat, de vegades trobat, he anat de boca en boca, tant per bé com per mal.
Però tot m’ha ajudat a anar passant.
Accepto la vida tal i com em vé i segueixo lluitant per continuar. Sempre endavant.

EL MEU POBLE (ADAPTACIÓ DE LA CANÇÓ D’EN LLUÍS LLACH)

El meu poble és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

LA FINESTRA INDISCRETA

Al darrera del cristall que ens protegeix de les inclemències del temps i de la vida. Així hi ha gent que observa com passen les coses, les bones i les menys agradables.
Així, sense percebre la realitat de les persones.
Criticant allò que no s’atreveixen a gaudir, o a patir.
Com si la fragilitat del vidre fos suficient per aïllar-nos de la realitat.
Una realitat simple o complicada. Cada moment és diferent i cada instant, amb la seva particularitat, és únic i irrepetible.
Cadascú és lliure d’escollir el seu pas per aquest món.
Es pot ser actor o espectador. Baixar a la plaça o quedar-se assegut rere la finestra.
El que no es pot fer després és dir que sempre són els mateixos que surten, per què de la mateixa manera, sempre es queden els mateixos.
Per a bé o per a mal, jo sóc de les que prefereixen ser-hi sempre que no ser-hi mai.
Cadascú a la seva consciència i a qui li piqui ja ho sap: que és rasqui.

SEGONA REPRESENTACIÓ DE "MÒBIL"

Els qui hem coneixeu des de fa temps, sabeu que una de les meves, podem dir, aficions més importats, és el teatre.
Tot i que va ser una descoberta tardana, com qui no vol la cosa, ja fa setze anys que m’hi dedico amb més o menys encert.
Deixant a banda la qualitat de les obres que fins ara, Flexus Teatre ha dut a terme, una de les coses de les que tots els que en formem part, estem més orgullosos, és de la magnifica acollida que tenim del nostre, sempre fidel públic de Flix.
Aquest dissabte, fem la segona i última representació de “Mòbil”, que varem estrenar dins dels actes d’aquesta Festa Major.
L’inqüestionable esforç que ha suposat portar a escena aquesta obra per part dels actors: Montse Hernández, Marta Neus Tarragó, Pili Pros i Miquel Llop, així com del director, Miquel Angel Romero, només es pot veure recompensat, per l’aplaudiment del públic assistent.
Tot i ser conscients que potser no és la data adequada (molta gent collint olives), no podem deixar-ho per més tard si volem engegar un nou projecte.
Tots podem trobar un munt d’excuses per no sortir de casa, però només una raó per passar una bona estona.
Els que no vareu poder venir a festes, els que sí ho vareu fer i voleu tornar, els que simplement no ens heu vist mai...
Ens queixem de que viure lluny de les grans ciutats ens impedeix gaudir d’espectacles de qualitat. Aquest dissabte que ho teniu a l’abast, no us ho perdeu.

No us preocupeu per l’entrada, si no podeu anar a la venda anticipada, el mateix dissabte, aproximadament una hora abans de començar l’espectacle, la taquilla serà oberta.

Benvinguts a la república independent de casa meva o el dret d'escollir

Amb el perill de saber que puc ser detinguda, acusada, jutjada i empresonada, o empresonada i jutjada per parlar del que ara faré, i essent conscient de tot això, m’hi arrisco i ho faig.

Fins ara em considerava una persona monàrquica, només pel fet de que ja hi queda bé, en un "país" com el nostre, tenir reis, prínceps, infantes i tota la parafernalia.
No m'havia plantejat mai de si eren necessaris o no. Com que ja hi són, per alguna cosa deuen servir.
Però aprofundit una mica, realment no serveixen per gaire.
Es dediquen a viure com a reis. Clar que realment és el que són, encara que la "plebe" estem passant moments difícils per culpa de la crisis.
No podem parlar ni opinar malament d'ells. Només podem lloar-los.
En canvi ells, poden dir el que els hi sembli, tant se val que no sigui políticament correcte.
Sincerament, no trobo malament el que ha dit la reina. Així sabem certament de quin peu calça.
El que passa és que jo també vull poder opinar sense restriccions.
No estic d'acord en cremar fotos de ningú, però si estic d'acord en el dret d'escollir si els vull o no.
És similar a ser o no ser catòlic. Si jo no crec en l'església catòlica, m'hi puc esborrar?
I si no vull ser monàrquica, m'ho he de callar?
Un altre problema afegit, és que tant una cosa com l'altra ens costa molts diners.
Quan vas a comprar, hi ha una norma que diu que el client sempre té la raó i, que hi ha un període per poder retornar.
En aquest casos, on són els fulls de reclamacions?

Família i Amics

Una vella dita, sentencia que, la família i els amics, són el més important en la vida de les persones.

Com que és una cosa que sempre hi és, tendim, per norma general, al mal costum de no cuidar-ho.

En conjunt, tots són personatges que passen per les nostres vides, amb les seves virtuts i amb els seus defectes.

Els uns et venen designats per qüestions de sang. Te'ls trobes sense haver-ho demanat.

Els altres, els vas triant, o ells et van escollit a tu, en diferents moments de la teva vida.

Això no significa que uns siguin pitjor que els altres, al contrari, fa que la vida de l'individu sigui complerta.

Jo tinc la sort de que la meva família és molt extensa. No crec que hi hagi ningú que no sàpiga que la meva mare és Gómez Toquero, exactament la quarta dels dotze germans. Però el que poca gent sap, és que el meu pare és el cinquè dels sis germans Domènech.

És habitual i inevitable que per Flix ensopeguis amb algun Toquero, en canvi, és estrany topar-se amb algun Domènech, per què la majoria viuen fora de Flix.
També tinc la sort de poder comptar amb molts amics.
Uns els tinc des de la infantesa, d'altres els he anat aconseguint en diferents etapes de la vida.
La meva creença en quant als amics, és que són com un matrimoni.
Han d'estar en lo bo i en lo dolent, en les alegries i en les penes i, la seva amistat ha de perdurar fins que la mort ens separi.
He tingut molts moments feliços que he compartit amb els meus amics.
També he tingut algun que altre moment dolent, i ha estat llavors quan he pogut saber qui realment era al meu costat, per què en definitiva, per sortir de copes i anar de marxa, no calen amistats profundes, però quan s'està passant un mal moment, sí que és necessari tenir a prop a algú com cal.
Tot aquest rotllo, ve a conte per què el passat mes d'octubre vag tenir dues trobades especials que m'hi han fet pensar.
Una va ser amb part dels amics que durant uns anys formàvem part de la "Penya la Senyera", i l'altra va ser a Olot, una trobada dels Domènech, que tot i assistir-hi uns quaranta, no hi érem tots.

“XIM PUM”

L’estiu s’ha acabat, i amb ell queda conclòs tot el període de festes estivals.
No seré jo aquest any qui fiqui el dit a l’ull per valorar uns actes organitzats per tal d’acontentar a tothom. Ja hi ha qui ho ha fet, amb més o menys encert, però que com a mínim ha aconseguit encetar un debat força concorregut.
Com a incís i perquè la sang em bull, només comentar que, tot i l’encert de portar grups de versions, hi ha la darrera franja horària de les nits de festa major, mancades de qualsevol atractiu per la gent invisible, entenent per invisibles els “quarentons”.
Per que malgrat que pugui molestar a algú, els qui tenim ganes de gresca, tot i tenir aquesta edat, ens hem “fotut de fàstic”.
Alguns o molts hem anat a les revetlles de la pista, alguns en són socis, altres com per exemple jo, no ho han estat mai o han deixat de ser-ho al adonar-se’n que l’únic que fèiem era mantenir una entitat caduca i mancada de cap interès per redreçar-se.
Quí ho gestiona s’omple la boca dient que “molts pobles voldrien tenir unes instal·lacions com les que té la social”.
Potser sí, però la despesa que ens suposa als socis i als no socis de Flix, ens compensa de tenir-les?
Realment de què em serveixen aquestes instal·lacions?
O si més no, per què han d’ésser privades si al final hem de cobrir les pèrdues amb els impostos que paguem tot el poble?
Casualment avui, celebren la diada del soci, per què no demà, o el cap de setmana vinent la diada del contribuent flixanco?
Bé, no vull fer mala-sang, ara el que toca és pensar amb els nadals, perque a Flix sóm així, saltem de festa en festa, com a mínim de pensament.
Quan acabem de cantar els goigos del remei, diem: d’aquí a quatre dies festa major; un cop s’acaben els focs pensem: ara arribarà el fred i en un no rés ja tenim aquí els nadals.
I així anem passant el dies, marcant-nos objectius festeros, que és en definitiva, una manera com una altra de passar el temps.
De moment però, l’estiu s’ha acabat. XIM PUM!!

Sant Joan 2008

Ahir va ser un dia especial pels que formem part de Flexus Teatre.
Ens havien proposat de participar en la revetlla de Sant Joan, per recordar el mític grup musical “Els Flixers”.
Va ser un moment emotiu tant pels que ens hi varem caracteritzar, com pel nombrós públic que va assistir a la pista.
Durant unes setmanes ens hem dedicat a recopilar fotos de l’època i a cercar les cançons més significatives.
Gràcies a la memòria dels més “grans”, vam fer una posada en escena, més o menys fiable, de com actuaven i de com es movien a l’escenari.
En quant al vestuari, vam escollir el que era més típic de “La Pensilvania”, orquestra que més tard va donar pas als “Flixers”, i així també fer un record a ells, especialment al Sr. Carreres, al Sr. Mauri, al Sr. Sabaté i al meu oncle en Rafel Domènech.

ANY SABÀTIC

Avui, a les 0 hores, Vicent i Imma han començat el seu any sabàtic.
Quina enveja!!

Diumenge de Corpus i l'ou com balla sota la pluja

Pels que han matinat.
Pels que no han anat a dormir.
Pels que sempre hi són.
Pels que no hi són mai.
Pels que la pluja els hi ha fet la guitza.
Pels que ens volen prendre l’aigua.
Pels que pensen que en aquestes contrades només tenim o produïm porqueria.
Pels que no tindrem mai catifes.

Boda de Miquel Àngel i Lluís

El dos de maig vaig anar de boda. Es van casar dos bons amics: Lluís i Miquel Àngel.
El primer fa relativament poc temps que el conec, però sé que és un bon xaval.
En quant a Miquel Àngel, la nostra relació va començar ja fa uns quants anys.
Varem coincidir, com a aspirants a actors, a Flexus Teatre.
Les moltes diferències que hi havia entre nosaltres, no van ser cap obstacle per donar vida a una gran amistat.
Ell ha aconseguit el que volia: SER ACTOR. I jo he arribat al punt en que ell és el director de Flexus i jo una deixebla més a les seves mans.
Una deixebla, que tot i una mica rebel, he seguit fil per randa les seves indicacions i consells, la qual cosa m’ha portat a tenir, a nivell amateur com a mínim, el reconeixement del públic de Flix, que ha sabut valorar l’esforç que suposa només el fet de tenir l’atreviment de pujar a un escenari.
Per tot, com a mostra d’agraïment, i amb el seu permís, penjo unes fotos d’aquest dia tan emotiu i feliç del que varem poder gaudir, família i amics.

"Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida."

“L’AMOR” de Miquel Martí i Pol

Què ens volen fer creure?

Al final han aconseguit el que volien. Moltes promeses… Tot mentida.
I nosaltres com sempre, a callar i a aplaudir, perquè per moltes manifestacions que s’organitzin i, per molta gent que hi vagi, qui té la clau de pas ja ha obert l’aixeta.
Sóc una privilegiada perquè tinc el riu a casa. I el riu és vida, però si em prenen la vida que em queda.
No hi ha dret, bé només em queda el de pataleig, però tampoc servirà de gaire.
Mentre el meu pare ha de fer torns per poder regar l’hort –que casualment està a la vora del riu-, els de la capital podran seguir banyant-se a les seves piscines, després d’haver anat a qualsevol camp de golf de les rodalies.

L'Església, els nous pecats i la crisis de fe

Intenten de totes les maneres possibles estar a la capçalera de les notícies.
En plena campanya política, ens han intentat “guiar” en el nostre vot.
Ara, un cop passades les eleccions i, vist que la majoria de votants no els hi hem fet cas, tenen por de perdre protagonisme i adeptes.
Així, han aprofitat la Setmana Santa, per anunciar-nos que els pecats capitals, ja no són 7 com ens van obligar a aprendre quan érem petits.
Si ja teníem clar, que segons ells, i en resum, tot lo bo és pecat, ara és pecat tot lo bo i tot lo dolent.
Però ells són els primers que s’haurien d’aplicar “el cuento”, per què una de les altres coses que ens han inculcat en la obligada educació catòlica que hem sofert tots els que no hem tingut altra opció, és que s’ha de predicar amb l’exemple.
Si heu tingut la sort de poder visitar el Vaticà, haureu quedat meravellats per l’edificació i les nombroses (i caríssimes) obres d’art que s’hi guarden.
Si un dels nous pecats diu més o menys : “no t’enriquiràs fins a límits obscens a expenses del bé comú “, doncs això, que s’ho facin mirar.
Malgrat tot això, a mi m’agrada la Setmana Santa per diversos motius. Tinc 4 dies de festa.
El divendres sant, vaig a les creus i havent baixat, passo per la pizzeria a gaudir d’una xocolata calenta amb coca i pa torrat. A l’hora de dinar i, com que no es pot menjar carn, dino a casa els pares bacallà amb carxofa i ou dur, plat amb el que pots veure els àngels. Únic. A la nit, processó del Sant enterrament.
Dissabte caramelles. Impressionant.
Diumenge, exhibició dels armats i a observar amb atenció les “desmes” de la samaritana. Repartiment de mones.
Dilluns esclat final. Diada del Remei i processó de l’encontre. Cantada dels gojos a l’església i fins l’any vinent.
M’encanta la Setmana Santa de Flix i reconec l’esforç de tota la gent implicada en els diferents actes, els quals, segurament tenen aquella fe veritable.
Jo no sóc catòlica practicant, però sí devota convençuda de les tradicions del meu poble.

Bona Setmana Santa.

El català, la grip, les eleccions, la xocolata i el per què de tot plegat

Què m'importa a mi que la gent conegui, entengui, parli i escrigui correctament el català?
Rés, o molt, per que si jo, en 40 anys, sóc incapaç de demostrar que domino la llengua del país on m'ha tocat viure i, m'estic trencant les banyes intentant superar la primera unitat, del primer subnivell del nivell C de català, per que ara ho vull fer, però potser demà si no el tinc, m'ho exigiran, encara que només sigui per intentar optar a un procés de pre-selecció per, per exemple, canviar de feina.
Llavors si jo ho faig per què no ho fa tothom? Ens omplim la boca amb el nostre país i amb la nostra llengua però obviem el més important: aprendre.

Què m’importa que hi hagi tanta gent amb la grip? Rés, o potser si. Si no em moc de casa no tinc gaire perill, però com que això és impossible, me la pot encomanar qualsevol persona, anònima o no, que em passi pel costat.

Què m’importa que d’aquí a quatre dies hi hagin eleccions generals? Rés. Fa tantes setmanes que em taladren l’oida amb ofertes, atacs entre uns i altres candidats, pre-campanya de la pre-campanya, campanya i atac final, que m’avorreixen fins al punt d’intentar ignorar que el dia 9 de març, he de votar a algú que encara no sé ni quí ni per què.

Què te a veure la xocolata amb tot això? Rés i tot, per què arribada al punt de tal cacau mental, el millor és un estimulant antidepressiu i, a poder ser, natural, i com que el tema de la xocolata té relació directa amb el cacau, doncs això, em menjo una presa (crec que es diu així) de xocolata (sense sucre que estic a dieta) i em quedo tan a gust que m’oblido del per què de tot plegat.

Casualitat

Dues de les darreres entrades que he escrit, feien referència a un poeta que m'havia impactat i, a una data que significava moltes coses per a mi.
Casualitat: el poeta a mort el 23F, dissabte passat.
Si fos superticiosa (no sé si s'escriu així), creuria que té alguna relació, però com que intento no ser-ho, segur que només és això, una casualitat.

Perdó

Quan m'equivoco, ho reconec. Demano disculpes a qui hagi volgut fer algun comentari i no ha pogut. Tema sol·lucionat. Soc "torpe" per naturalesa, que hi farem.
Ja podeu comentar el anònims, encara que estaria força bé que, com a mínim, el signeu, per saber a que m'enfronto. Gràcies i disculpes.

23-F

Tothom recorda aquesta data com el dia de "todos al suelo!!". Bé, la memòria de cadascú, és només seva.

Jo també recordo aquell dia, però no d'aquell any. Jo recordo, o millor dit, mal recordo el 23 de febrer de l'any 1985. Com avui, era dissabte i, com avui, un dissabte qualsevol.

Però aquell dissabte, de fa 23 anys, m'ha marcat per sempre.

Començà com un joc d'adolescents, jo era la més jove, aquell any en faria 18 i, tot i que no va ser tràgic, va acabar malament, com totes les coses que es fan d'amagat.

Només preteniem donar un tomb, i així celebrar que la nostra amiga ja tenia carnet de conduir. Quin munt d'escapades podriem fer a partir d'ara. Caps de setmana a discoteques, vacances sense tenir que arrossegar les motxilles pels trens, etc. Que bé que ens les prometiem.

Però no va ser així, un revolt massa tancat i un barranc van tirar al terra les nostres espectatives.

No crec en el destí ni en les casualitats. Potser si que aquell no era el nostre dia, i que més val, que tothom recordi el 23F del Tejero, que no el dia en que 5 noies de Flix van tenir un accident, a mig camí d'anada a l'ermita del Remei.

Però potser sí que és casualitat, uns anys desprès, també un 23 de febrer, vaig suspendre la teòrica del carnet de conduir, i potser sí que és casualitat que 18 anys desprès d'aquell dissabte de febrer, vaig tenir un altre accident de circulació.

Potser és casualitat o potser és que tinc tantes vides com els gats.

VULL CREURE

Casualitat o oportunitat?
He obert un llibre de recull de poemes de diversos autors i, l’atzar ha fet que la primera frase que he llegit em sobtés.
Desprès del primer impacte, he continuat la lectura i a l’acabar me’n he adonat que allò és el que penso.
Vull creure, tothom ho volem fer, però en què o en quí?
No vull creure en el que m’han imposat, perquè jo no vaig poder triar si ho volia o no, com tanta gent.
No vull creure en allò que algú m’explica, però que no hi combrega.
No vull creure en un tot poderós, perquè no m’agraden les dictadures.
No vull creure en fer el bé al pròxim, si el pròxim passa de mi.
Vull creure perquè ho necessito, perquè em fa por el que no està en cap llibre.
Vull creure que tot és possible i que rés no es pot deixar de fer.
Vull creure, però en què o en quí?

Cant Espiritual (Josep Palau i Fabre)
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida.
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sense fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

PITÀGORES

Se'm va ficar al cap que volia tenir blog. Tothom en té, doncs jo no he de ser menys.
Quan ja estava decidida, algú va anomenar alguna cosa de bitàcora.
Jo que quan vull, sóc molt prudent, no vaig dir rés però, sincerament, no tenia ni idea de quí era.
Amb la meva incultura vaig pensar: -aquest ha d'èsser un parent del Pitàgoras, el del Teorema. Més tard he descobert que la bitàcora és el lloc on es guarda el quadern o diari d'abord dels vaixells i, que també s'utilitza aquest terme per a registre d'un cert treball o tasca.
Per tant, i resumint, el parent del Pitàgoras em devia venir al cap per allò dels "catetos", teorema del que, definitivament, hi formo part.
Un cop resolt aquest dubte existencial, passo a fer la bitàcora del que m'ha suposat anar de rebaixes.
Bé, veritablement, només he estat unes hores remenant, però com totes les coses, anar de rebaixes té els seus preliminars i l'esclat de les coses ben fetes.
Dijous 17 de gener: Treballo a Móra d'Ebre i allí l'han ficat de festa local. Com que el 16 és l'aniversari de ma mare i, com mana la tradició: la vespra de St. Antoni s'encenen les fogueres i, a casa dels meus pares es fa barbacoa per celebrar la ocasió. Total, dijous a fer el gos i a decidir que faig demà.
Divendres 18: Festa local a Flix, com que treballo a Móra, i allí és laborable, consumeixo l'últim dia de vacances que em quedava del 2007. Me'n vaig de rebaixes, però ho faig per etapes. Vull anar a Barcelona i, tenint en compte que em perdo fins i tot amb GPS, determino anar-hi amb tren, però no tot el trajecte.
Surto a la tarda amb cotxe fins a Tarragona. Faig nit i, de bon matí, vaig a buscar el tren. Trec el bitllet per baixar a Passeig de Gràcia. Arriba el tren i tinc que fer mig salt mortal per poder enganxar amb els peus el primer esglaó de l'escala que em donarà accès als comodíssims seients.
Des de Tarragona és un passeig anar a la gran ciutat. Certament és així. Tot el recorregut és suficientment ràpid, fins que arribes més o menys al Prat. A partir d'aquí és com si fes una gran passejada, que té el seu encant, pots anar veient els progressos de les obres de l'AVE.
Finalment arribo al lloc. Desprès d'esmorzar un entrepà vegetal, gràcies al que he de tenir remordiments fins a la propera visita a la dietista, em fico la tarja de crèdit a la solapa del jaquetó (per estalviar feina a les caixeres), i començo a remenar per les botigues.
Fer règim està molt bé, sobretot si és per salut, però fins que no aconsegueixes el teu pes "ideal", és un mal de cap.
Entro a les botigues de talles grans i ara em va tot gran. Entro a les botigues de talla estandar i tot em va petit encara.
Amago la tarja de crèdit al moneder i pujo al restaurant del Corte Ingés. Dino, aquest cop sense remordiments, i observo des del finestral que petits que som.
Pujo Passeig de Gràcia fins a l'estació. Torno a saltar per agafar el maleix esglaó del tren. Arribo a Tarragona, tard, amb les bosses buides i el compte corrent intacte, si no fos per l'esmorzar i el dinar.
Faig nit a Tarragona i el diumenge cap a casa. Passo tota la tarda preparant les verduretes del dinar del dilluns i penso, que de tot plegat n'he tret alguna conclusió, com que no puc tornar a les rebaixes fins que acabi de fer règim, i que fer dieta, a banda de guanyar en salut, estalvies i fas un homenatge als pagesos, per la contribució que fem la gent grassa al seu sosteniment.

La vida en un poble

Viure en un poble té la seva particularitat. Potser fins i tot interessant.
Viure en un poble com Flix, és diferent.
Un dels aspectes que fa que Flix sigui especial, és la seva divisió per zones: el barri, les casetes, el poble i, les relativament noves, com la bassa o els xofars.
Jo he nascut a les casetes i hi visc.
Fins ara, sempre que he parlat de Flix ho he fet amb orgull. Però començo a estar decebuda.
Ser de Flix comporta, com a tot arreu, pagar religiosament els impostos municipals, que han de servir, entre altres coses, per mantenir, reparar i rejovenir, tots els indrets del municipi que necessiten actuacions.
Han de servir també, per, quan arriba alguna festa, que tots els veïns se'n sentin partícips.
Això a Flix, no passa.
Només interessa rentar-li la cara al centre del "poble".
Tant se val que fora de l'av. Catalunya i el carrer Major, tinguem els carrers amb forats, els bancs per la gent gran rovellats, dues papereres per replegar la merda de tots els gossos del poble, zones verdes sense verd, per a que els nens i els grans, recullin les pedretes i les portin amb tota la il·lusió a les seves cases.
Tant li fa que per festa major, la cercavila no pugi a les casetes, o al barri o a la bassa. Menteixo. Si hi ha pubilla, sí que hi van, amb l'autobús, directe fins la porta de casa.
Tant se val que arribi el nadal. Bé, només arriba al "poble". Hem d'estalviar. Però jo he de contribuir a que el carrer Major i l'av. Catalunya, estiguin ben il·luminades.
Que bonic que és viure a Flix!
En altres indrets, viure a la zona alta, significa privilegis.
A Flix, viure fora del centre neuràlgic suposa, per exemple, que la gent gran, que n'hi ha, amb problemes de mobilitat i, que no tenen vehicle, els caps de setmana, es vegin limitats a passejar des de les "18 casetes" fins al camp de futbol.
No poden baixar i pujar del poble per anar al cinema, o als jubilats, o a tirar pedres al riu. No hi ha servei municipal d'autobús, servei que els dies laborables tampoc no està sempre garantit.
Que bonic que és viure a Flix, a costa de les seves barriades!!