diumenge, 6 de setembre del 2009

7 de setembre


Avui m’apeteix alguna cosa especial, i què millor que fer-me un homenatge a mi mateixa.
D’aquí a poques hores, sobre les dues de la matinada, serà el meu aniversari.
42 anys que han transcorregut sense adonar-me’n (bé, això ho diu tothom però no és veritat).
Ha estat un camí amb d’alts i baixos, com tothom. Amb èpoques tranquiles i d’altres més mogudetes.
Amb períodes d’anonimat i amb altres en que, de vegades buscat, de vegades trobat, he anat de boca en boca, tant per bé com per mal.
Però tot m’ha ajudat a anar passant.
Accepto la vida tal i com em vé i segueixo lluitant per continuar. Sempre endavant.

diumenge, 17 de maig del 2009

EL MEU POBLE (ADAPTACIÓ DE LA CANÇÓ D’EN LLUÍS LLACH)



El meu poble és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu poble.
El meu poble és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

LA FINESTRA INDISCRETA

Al darrera del cristall que ens protegeix de les inclemències del temps i de la vida. Així hi ha gent que observa com passen les coses, les bones i les menys agradables.
Així, sense percebre la realitat de les persones.
Criticant allò que no s’atreveixen a gaudir, o a patir.
Com si la fragilitat del vidre fos suficient per aïllar-nos de la realitat.
Una realitat simple o complicada. Cada moment és diferent i cada instant, amb la seva particularitat, és únic i irrepetible.
Cadascú és lliure d’escollir el seu pas per aquest món.
Es pot ser actor o espectador. Baixar a la plaça o quedar-se assegut rere la finestra.
El que no es pot fer després és dir que sempre són els mateixos que surten, per què de la mateixa manera, sempre es queden els mateixos.
Per a bé o per a mal, jo sóc de les que prefereixen ser-hi sempre que no ser-hi mai.
Cadascú a la seva consciència i a qui li piqui ja ho sap: que és rasqui.