divendres, 29 de febrer del 2008

El català, la grip, les eleccions, la xocolata i el per què de tot plegat

Què m'importa a mi que la gent conegui, entengui, parli i escrigui correctament el català?
Rés, o molt, per que si jo, en 40 anys, sóc incapaç de demostrar que domino la llengua del país on m'ha tocat viure i, m'estic trencant les banyes intentant superar la primera unitat, del primer subnivell del nivell C de català, per que ara ho vull fer, però potser demà si no el tinc, m'ho exigiran, encara que només sigui per intentar optar a un procés de pre-selecció per, per exemple, canviar de feina.
Llavors si jo ho faig per què no ho fa tothom? Ens omplim la boca amb el nostre país i amb la nostra llengua però obviem el més important: aprendre.

Què m’importa que hi hagi tanta gent amb la grip? Rés, o potser si. Si no em moc de casa no tinc gaire perill, però com que això és impossible, me la pot encomanar qualsevol persona, anònima o no, que em passi pel costat.

Què m’importa que d’aquí a quatre dies hi hagin eleccions generals? Rés. Fa tantes setmanes que em taladren l’oida amb ofertes, atacs entre uns i altres candidats, pre-campanya de la pre-campanya, campanya i atac final, que m’avorreixen fins al punt d’intentar ignorar que el dia 9 de març, he de votar a algú que encara no sé ni quí ni per què.

Què te a veure la xocolata amb tot això? Rés i tot, per què arribada al punt de tal cacau mental, el millor és un estimulant antidepressiu i, a poder ser, natural, i com que el tema de la xocolata té relació directa amb el cacau, doncs això, em menjo una presa (crec que es diu així) de xocolata (sense sucre que estic a dieta) i em quedo tan a gust que m’oblido del per què de tot plegat.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Casualitat

Dues de les darreres entrades que he escrit, feien referència a un poeta que m'havia impactat i, a una data que significava moltes coses per a mi.
Casualitat: el poeta a mort el 23F, dissabte passat.
Si fos superticiosa (no sé si s'escriu així), creuria que té alguna relació, però com que intento no ser-ho, segur que només és això, una casualitat.

Perdó

Quan m'equivoco, ho reconec. Demano disculpes a qui hagi volgut fer algun comentari i no ha pogut. Tema sol·lucionat. Soc "torpe" per naturalesa, que hi farem.
Ja podeu comentar el anònims, encara que estaria força bé que, com a mínim, el signeu, per saber a que m'enfronto. Gràcies i disculpes.

dissabte, 23 de febrer del 2008

23-F

Tothom recorda aquesta data com el dia de "todos al suelo!!". Bé, la memòria de cadascú, és només seva.
Jo també recordo aquell dia, però no d'aquell any. Jo recordo, o millor dit, mal recordo el 23 de febrer de l'any 1985. Com avui, era dissabte i, com avui, un dissabte qualsevol.
Però aquell dissabte, de fa 23 anys, m'ha marcat per sempre.
Començà com un joc d'adolescents, jo era la més jove, aquell any en faria 18 i, tot i que no va ser tràgic, va acabar malament, com totes les coses que es fan d'amagat.
Només preteniem donar un tomb, i així celebrar que la nostra amiga ja tenia carnet de conduir. Quin munt d'escapades podriem fer a partir d'ara. Caps de setmana a discoteques, vacances sense tenir que arrossegar les motxilles pels trens, etc. Que bé que ens les prometiem.
Però no va ser així, un revolt massa tancat i un barranc van tirar al terra les nostres espectatives.
No crec en el destí ni en les casualitats. Potser si que aquell no era el nostre dia, i que més val, que tothom recordi el 23F del Tejero, que no el dia en que 5 noies de Flix van tenir un accident, a mig camí d'anada a l'ermita del Remei.
Però potser sí que és casualitat, uns anys desprès, també un 23 de febrer, vaig suspendre la teòrica del carnet de conduir, i potser sí que és casualitat que 18 anys desprès d'aquell dissabte de febrer, vaig tenir un altre accident de circulació.
Potser és casualitat o potser és que tinc tantes vides com els gats.

VULL CREURE

Casualitat o oportunitat?
He obert un llibre de recull de poemes de diversos autors i, l’atzar ha fet que la primera frase que he llegit em sobtés.
Desprès del primer impacte, he continuat la lectura i a l’acabar me’n he adonat que allò és el que penso.
Vull creure, tothom ho volem fer, però en què o en quí?
No vull creure en el que m’han imposat, perquè jo no vaig poder triar si ho volia o no, com tanta gent.
No vull creure en allò que algú m’explica, però que no hi combrega.
No vull creure en un tot poderós, perquè no m’agraden les dictadures.
No vull creure en fer el bé al pròxim, si el pròxim passa de mi.
Vull creure perquè ho necessito, perquè em fa por el que no està en cap llibre.
Vull creure que tot és possible i que rés no es pot deixar de fer.
Vull creure, però en què o en quí?

Cant Espiritual (Josep Palau i Fabre)
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i crec que crec en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o penso que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida.
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sense fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

PITÀGORES

Se'm va ficar al cap que volia tenir blog. Tothom en té, doncs jo no he de ser menys.
Quan ja estava decidida, algú va anomenar alguna cosa de bitàcora.
Jo que quan vull, sóc molt prudent, no vaig dir rés però, sincerament, no tenia ni idea de quí era.
Amb la meva incultura vaig pensar: -aquest ha d'èsser un parent del Pitàgoras, el del Teorema. Més tard he descobert que la bitàcora és el lloc on es guarda el quadern o diari d'abord dels vaixells i, que també s'utilitza aquest terme per a registre d'un cert treball o tasca.
Per tant, i resumint, el parent del Pitàgoras em devia venir al cap per allò dels "catetos", teorema del que, definitivament, hi formo part.
Un cop resolt aquest dubte existencial, passo a fer la bitàcora del que m'ha suposat anar de rebaixes.
Bé, veritablement, només he estat unes hores remenant, però com totes les coses, anar de rebaixes té els seus preliminars i l'esclat de les coses ben fetes.
Dijous 17 de gener: Treballo a Móra d'Ebre i allí l'han ficat de festa local. Com que el 16 és l'aniversari de ma mare i, com mana la tradició: la vespra de St. Antoni s'encenen les fogueres i, a casa dels meus pares es fa barbacoa per celebrar la ocasió. Total, dijous a fer el gos i a decidir que faig demà.
Divendres 18: Festa local a Flix, com que treballo a Móra, i allí és laborable, consumeixo l'últim dia de vacances que em quedava del 2007. Me'n vaig de rebaixes, però ho faig per etapes. Vull anar a Barcelona i, tenint en compte que em perdo fins i tot amb GPS, determino anar-hi amb tren, però no tot el trajecte.
Surto a la tarda amb cotxe fins a Tarragona. Faig nit i, de bon matí, vaig a buscar el tren. Trec el bitllet per baixar a Passeig de Gràcia. Arriba el tren i tinc que fer mig salt mortal per poder enganxar amb els peus el primer esglaó de l'escala que em donarà accès als comodíssims seients.
Des de Tarragona és un passeig anar a la gran ciutat. Certament és així. Tot el recorregut és suficientment ràpid, fins que arribes més o menys al Prat. A partir d'aquí és com si fes una gran passejada, que té el seu encant, pots anar veient els progressos de les obres de l'AVE.
Finalment arribo al lloc. Desprès d'esmorzar un entrepà vegetal, gràcies al que he de tenir remordiments fins a la propera visita a la dietista, em fico la tarja de crèdit a la solapa del jaquetó (per estalviar feina a les caixeres), i començo a remenar per les botigues.
Fer règim està molt bé, sobretot si és per salut, però fins que no aconsegueixes el teu pes "ideal", és un mal de cap.
Entro a les botigues de talles grans i ara em va tot gran. Entro a les botigues de talla estandar i tot em va petit encara.
Amago la tarja de crèdit al moneder i pujo al restaurant del Corte Ingés. Dino, aquest cop sense remordiments, i observo des del finestral que petits que som.
Pujo Passeig de Gràcia fins a l'estació. Torno a saltar per agafar el maleix esglaó del tren. Arribo a Tarragona, tard, amb les bosses buides i el compte corrent intacte, si no fos per l'esmorzar i el dinar.
Faig nit a Tarragona i el diumenge cap a casa. Passo tota la tarda preparant les verduretes del dinar del dilluns i penso, que de tot plegat n'he tret alguna conclusió, com que no puc tornar a les rebaixes fins que acabi de fer règim, i que fer dieta, a banda de guanyar en salut, estalvies i fas un homenatge als pagesos, per la contribució que fem la gent grassa al seu sosteniment.

La vida en un poble

Viure en un poble té la seva particularitat. Potser fins i tot interessant.
Viure en un poble com Flix, és diferent.
Un dels aspectes que fa que Flix sigui especial, és la seva divisió per zones: el barri, les casetes, el poble i, les relativament noves, com la bassa o els xofars.
Jo he nascut a les casetes i hi visc.
Fins ara, sempre que he parlat de Flix ho he fet amb orgull. Però començo a estar decebuda.
Ser de Flix comporta, com a tot arreu, pagar religiosament els impostos municipals, que han de servir, entre altres coses, per mantenir, reparar i rejovenir, tots els indrets del municipi que necessiten actuacions.
Han de servir també, per, quan arriba alguna festa, que tots els veïns se'n sentin partícips.
Això a Flix, no passa.
Només interessa rentar-li la cara al centre del "poble".
Tant se val que fora de l'av. Catalunya i el carrer Major, tinguem els carrers amb forats, els bancs per la gent gran rovellats, dues papereres per replegar la merda de tots els gossos del poble, zones verdes sense verd, per a que els nens i els grans, recullin les pedretes i les portin amb tota la il·lusió a les seves cases.
Tant li fa que per festa major, la cercavila no pugi a les casetes, o al barri o a la bassa. Menteixo. Si hi ha pubilla, sí que hi van, amb l'autobús, directe fins la porta de casa.
Tant se val que arribi el nadal. Bé, només arriba al "poble". Hem d'estalviar. Però jo he de contribuir a que el carrer Major i l'av. Catalunya, estiguin ben il·luminades.
Que bonic que és viure a Flix!
En altres indrets, viure a la zona alta, significa privilegis.
A Flix, viure fora del centre neuràlgic suposa, per exemple, que la gent gran, que n'hi ha, amb problemes de mobilitat i, que no tenen vehicle, els caps de setmana, es vegin limitats a passejar des de les "18 casetes" fins al camp de futbol.
No poden baixar i pujar del poble per anar al cinema, o als jubilats, o a tirar pedres al riu. No hi ha servei municipal d'autobús, servei que els dies laborables tampoc no està sempre garantit.
Que bonic que és viure a Flix, a costa de les seves barriades!!

Principi

Sempre m'ha agradat llegir, és fàcil, només cal triar bé, i sempre m'ha agradat escriure, però això ja no és tan senzill.
Fa poc em van regalar un llibre. Un llibre amb tots el fulls en blanc. Només hi ha una dedicatòria, la resta l'he d'omplir jo.
He pensat que seria una bona idea emplenar-lo amb tots aquells comentaris, suggeriments i altres aportacions que, aquella gent que personalment m'aporta alguna cosa, vulguin fer en aquest lloc.
El resultat, potser es veurà algun dia. O no, qui ho sap.